Paremiologia didàctica

divendres, 29 / maig / 2009

Diferències entre frases fetes i refranys

Quan vam tractar, al principi d'aquesta paremiologia didàctica de la classificació taxonòmica de les parèmies, vam concretar un parell de fronteres clares per tal de distingir-les entre elles, malgrat sempre vagin posades en el mateix sac:

el que va de la paremiologia sàvia a la paremiologia popular (el refrany i el proverbi són populars, mentre que l'aforisme, la sentència, la màxima o l'apotegma són d'origen culte)
i en l'àmbit de la funció que fan en el discurs, les que conformen una clàusula completa i inalterable dels que només són una part del discurs, en forma de frase o locució.

Si no quedés prou clara aquesta distinció, quan ens referim a una frase feta, que pot ser alterada i adaptada al context del discurs ens referim a què pot tenir variacions sensibles tant pel que fa als elements que la conformen, com al temps verbal de l'oració, com a la possibilitat d'intercalar-hi diversos complements i elements, aliens a la frase feta originària. Mentre que amb els proverbis o refranys, això no passa.

Així, quan diem que sortir a prendre la fresca és una expressió que ens serveix per indicar que 'anem a fer un volt fora de casa', ens podem referir al fet que:

aquest volt el vam fer ahir i vam sortir a prendre la fresca,
que hi vam anar tu i jo, i anem a prendre la fresca,
o hi vaig jo sol i vaig a prendre la fresca,
o fins i tot, que hi vaig només una estona curta i vaig a prendre una mica la fresca, no pas tota.

I es podríem inventar i imaginar tantes solucions a situacions comunicatives com el giny de la llengua ens permet: infinites variacions.

Això no ho admeten els refranys, que són frases fossilitzades i sense aquesta variació formal. Fixeu-vos que, sovint, introduïm els refranys en el discurs després de dos punts, com una frase independent i que, sovint també, el posem entre cometes per destacar-lo de la resta del discurs.

Costumaris i calendaris de refranys

Sens dubte les dites i refranys més coneguts i populars, els que desperten més interès en la gent i els que es recorden més sovint o s'usen per intercalar dins del discurs habitual són els refranys meteorològics o els que parlen de costums i tradicions.

Hi ha tot un seguit d'obres que, tot i no ser estrictament i únicament reculls o diccionaris de refranys o frases fetes, s’inscriuen perfectament dins el món de la paremiologia i el folklore i ens ofereixen una visió d'aquest camp paremiològic diferent i complementari respecte d'una cerca en un refranyer temàtic, per exemple.

Així avui us vull parlar de les obres que segueixen el curs del calendari a través dels costums i dels refranys.

D’una banda tenim els costumaris, que ressegueixen les festes, tradicions i costums diversos a través de les estacions i els mesos de l’any. Potser el més conegut és el Costumari català de Joan Amades, de l'any 1950, i tornat a publicar en versió facsímil per l’Editorial Salvat en cinc volums. Però n’hi ha d’altres, potser no tan pretenciosos o complets, però que fan de bon consultar i que ens aporten un munt d’històries i anècdotes interessants. Per exemple, el llibre Costums i tradicions catalanes, d’Aureli Capmany, publicat per editorial Laia el 1982 o les Festes i costums dia a dia, basat en l’obra d’Amades i publicat en fascicles pel diari «Avui» l’any 1991.

En un altre ordre de coses, però sense deixar l'àmbit dels costumaris, trobem també un munt d’obres, amb poca lletra i força dibuixos, però que són una guia perfecta per introduir els nostres infants en el món de la paremiologia i la cultura popular. M'agradaria destacar, per exemple el cicle Les nostres tradicions, de Vicenta Ferrer Escrivà, amb dibuixos de Pilarin Bayés, publicat a València per Comercial Denes el 1996 o la magnífica Col·lecció Folklore, de Teresa Sabaté i Rodié i Rita Culla i Perarnau publicada per l'Editorial Salvatella.

Un altre tipus d’obra són els calendaris de refranys o altres obres similars que, com si d’una narració es tractés, presenten els refranys i les tradicions del curs de l’any al llarg d’una història narrada. Són el cas del Calendari de refranys de Joan Amades, del 1933, publicat en edició facsímil per Edicions El Mèdol de Tarragona el 2002 o una altra, adreçada a infants, d’Antoni Gimeno i Amadeu Roura, Anys i panys, publicada per Graó Editorial el 1986, que conté dites i frases fetes, contes, recitacions, endevinalles, corrandes, refranys i tradicions i creences.

Finalment us vull esmentar una petita joia de Joaquim Carbó, que es diu L’home dels nassos, publicada per l'Editorial La Galera el 1995, amb il·lustracions de Fina Rifà, que fa un repàs del curs de l’any a través de dites, poemes i cançons.

Mireu, per exemple com comença la narració del mes d'abril:

Una flor no fa abril, sinó mil.

─I ara, ja som a l'abril!
─És un mes tan divers que no saps com prendre'l! Hi ha opinions per a tots els gustos; però dominen les desfavorables, potser perquè...

Quan l'abril no sap què fer
pren el dimoni per conseller.

─Els que l'acusen diuen...

D'abril,
un de bo entre mil.

Bon abril i bon cavaller,
molt escassos solen ser.

Abril, abriló,
de cada cent, un de bo;
la vella que això deia
en tenia cent un,
i no n'havia vist ni un.

Mai no he vist cosa pitjor
que abril i home traïdor.

Els mals abrils
es compten per mils.

─No serà tant!
─No, però els canvis d'estació són dolents per a la gent gran i malalta.

Abril, abrilet,
va matar sa mare de fred.

La llum d'abril,
malures mil.

L'abril amb la cua
sol ferir a l'entrar o al sortir.

L'abril, rient,
mata de fred la gent.

─I tot això perquè no saps si t'has de tapar o destapar.

No és tan dolç l'abril florit
que no geli alguna nit.

─Hi ha una predicció meteorològica a partir d'abril:

Pel mes d'abril, no et treguis ni un fil.
Pel maig, vés com vas.
Pel juny, no prenguis consell de ningú.
I pel juliol, qui es tapa és un mussol.

─La gent jove, en canvi, sent néixer noves energies.
─Però als nens, els toca rebre, aquest temps...
─Ah, sí? Per què?
─Perquè ens fan estrenar el vestit nou per anar a beneir el ram o la palma. Hi ha anys que fa un fred que pela, el Diumenge de Rams.
─Oh, i tant, ara que ho dius! El Diumenge de Rams...! La fira de palmes i palmons que regalen les padrines...!
─I les mones dels padrins...
─El meu és molt esplèndid. A casa ens fem un tip, de mona.
─Sí, i després vénen els mals de ventre...

En el pròxim article sí que parlaré dels estrets lligams entre la paremiologia i l'emigmística, una societat ben travada i ben trobada.

Les figures retòriques en els refranys

Faré un parèntesi en el repàs dels noms més importants de la paremiologia catalana per reprendre momentàniament l'estudi i la formació dels refranys.

És important comprendre com s'han generat els refranys, quines eines fan servir per perdurar en la memòria col·lectiva. És precisament aquest ús que fan les parèmies dels recursos poètics el que l'acosta a ser considerat un vers. No només la musicalitat, la rima, el ritme, sinó també l'ús continuat de les principals figures retòriques.

Basaré la meva exposició en els magnífics treballs de Maria Conca, al llibre Paremiologia (1987) i en l'estudi introductori del seu Els refranys catalans (1988).

També us avanço que estic treballant en un vocabulari de paremiologia d'uns 150 termes, amb els equivalents en castellà, francès i anglès que espero poder-vos presentar ben aviat.

1. La metàfora

És freqüent l'ús metàforic en el sentit dels refranys, de fer servir un mot o expressió que presenta una idea semblant a una altra, com per exemple:

El que es fa ovella, el llop se'l menja.
Hi ha ulls que s'enamoren de lleganyes.
La llum dels ulls és l'alegria de l'ànima.
La voluntat mou muntanyes.
Pell d'ovella, carn de llop.
Qui en bona cadira seu, bona ventura l'espera.
Uns cullen les flors i altres les espines.

2. La metonímia

El joc metonímic per la relació de contigüitat en el sentit d'un mot o expressió és un altre recurs usat a bastament. Com per exemple:

A un bon altar, no hi calen floretes.
Cada olleta té la seua tapadoreta.
Cap on el cor s'encamina, el cos camina.
Carn d'avui, pa d'ahir i vi d'antany, salut per tot l'any.
Fugir del foc i caure en les brases.
L'ull blau i la cella rossa, bona mossa.
Llavis tancats, sentiments amagats.
Malva, sàlvia i valeriana, de tot mal salva.
Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar.
Tot no és bufar i fer ampolles.

3. La comparança

És un dels recursos més utilitzats. Fins i tot Amades hi dedica un llibre sencer a estudiar-ne el fenomen. Alguns exemples:

Amor de germà, amor de ca.
Estimar i no ser estimat és com respondre i no ser preguntat.
Les burles fan com les processons, que tornen allà d'on surten.
Té més paraules que fulles té un pi verd.
Temps, vent, dones i fortuna, donen voltes com la lluna.

Moltes vegades la comparació s'estableix per l'enumeració inicial de tres elements que s'equiparen (Amades, en el llibre Números meravellosos fa esment d'aquest recurs propi de la literatura popular en general, que també té el seu reflex en els refranys «L'agrupació de tres exemples es troba sovint en totes les altres experiències de la literatura popular; en el proverbi, per exemple, es troben nombrossísims exemples, en els quals són presentades tres gradacions o tres protagonistes, marcant un ritme accentuadament ternari».

Cartes, dones i vi, treuen l'home de si.
Dones, músiques, ocells: contes nous, romanços vells.
El foc, el betlem i la mar sempre tenen què mirar.
Guerra, cacera i amors, per cada plaer, mil dolors.

Un altre recurs comparatiu formidable en les parèmies és l'ús de l'expressió «Val més... que» o «Més val... que», que enclouen una comparació qualitativa, en el sentit d'atorgar excelència a una cosa enfront una altra, com per exemple:

Més val fama que diners.
Més val fortuna que saber.
Val més enveja que pietat.
Val més ser cap d'arengada que cua de lluç.
Val més tenir que penedir.

4. La ironia

Ús de la ironia, com a element usat en el joc burlesc amb intenció satírica. Bàsicament són de temàtica religiosa, política o sexual. Per exemple:

Dels pecats del piu, Déu se'n riu.
El mal es riu de l'ungüent i l'ungüent de l'apotecari.
Entri la gràcia de Déu i entrava un frare.
Figa tocada, figa menjada.
Figa verda i mossa d'hostal, palpant es maduren.
Foc de figuera, foc de quimera.
L'infern està enrajolat de coronetes de capellans.
Mai no se sap si és gros el nap fins que descobreix el cap.
Monges de sant Agustí, dos caps en un coixí.
N'entren dos i en surten tres.
Pagant, sant pere canta.
Rita, Rita, tu la tens de fusta i no te pica.

5. La polisèmia

Aprofitar el sentit polisèmic de determinats mots, els seus diversos significats, també és un recurs que trobem sovint utilitzat en els refranys. Per exemple,

El temps fa passar l'amor i l'amor fa passar el temps.
En dir era, ja hem batut.
Menjar per viure i no viure per menjar.
No diguis res que no sigui per res.
Poques paraules i bons fets, bons fets i poques paraules.
Tant se val barretina vermella que vermella barretina.

6. El quiasme

És una polisèmia creada pels mots invertits. Com ara:

Estam fotuts si ses someres no fan rucs; i si es rucs no fan someres, estam fotuts de totes maneres.
Menjar per viure, i no viure per menjar.
No és igual tenir un ull dins la busca, que una busca dins l'ull.
Poques paraules i bons fets; bons fets i poques paraules.
Quan març fa abril, abril fa març.
Tant n'hi ha d'allà ací, com d'ací allà.
Val més llegir mil vegades un llibre que mil llibres una vegada.

7. L'onomatopeia

Un element es presenta repetit diverses vegades, sigui totalment o parcialment, per simular o fer-nos recordar un so determinat.

La xurla quan canta crida plu-ja, plu-ja, i fa ploure.
Molts promesos has tingut, tururut.
Ric, ric, com els grills.
Tan bo, tan bo, so de tambor
Tan ric tan ric, fa músic.
Tururut, qui gemega ja ha rebut.
Tut tururut, qui neix ase no pot morir ruc.
Xam, xam, so d'aram

En el següent article us parlaré de les figures enigmistiques i els jocs de paraules que també trobem sovint reflectits en els refranys.

Joan Amades i Gelats

Amb Joan Amades iniciem un repàs dels noms més prestigiosos de la paremiologia catalana. Penso que és de justícia començar amb ell, pel volum i importància de la feina desenvolupada.

Serà un repàs de noms, sense cronologia específica. I també ens deixarem entretenir en algunes obres cabdals d'aquests folkloristes.

Per conèixer Joan Amades, res millor que capbussar-se en la seva obra. Trobem algun vestigi en línia, però la seva extensa i variada bibliografia parla per ell. I també podem trobar alguna breu biografia a Internet.

Fet i fet, poca cosa, mentre l'Associació Cultural Joan Amades no alci el vol definitivament i faci un estudi i difusió del seu immens llegat.

Biografia

«El folklorista Joan Amades i Gelats, de formació autodidacta, va néixer a Barcelona el 1890 i morí a la mateixa ciutat seixanta-nou anys després. Des de 1915 fins a la fi de la seva trajectòria dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. D'entre les seves publicacions, que fins avui han gaudit de molta acceptació popular, cal destacar Les cent millors cançons populars, Les cent millors rondalles populars, els cinc volums del Costumari català i Folklore de Catalunya.»

[Tret de http://www.premisliteraris.org/setmanajornades.htm]

De l'Enciclopèdia Compacta podem extraure una mica més d'informació sobre la vida i l'obra de l'autor: «Treballà al Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc), a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i col·laborà amb la UNESCO. De la seva abundant bibliografia cal destacar Les diades populars catalanes (1932‑49), Refranyer català comentat (1951) i, especialment, el Costumari Català (1950‑56) i Folklore de Catalunya (1956‑1959).»

Erròniament, l'entrada de l'Enciclopèdia Catalana diu que va néixer a Riudoms. No és cert. Però als dos anys passà una llarga temporada a Bot (Terra Alta), el poble natal del seu pare, per problemes de salut. Va néixer a Barcelona i hi va tornar per cursar els seus estudis i ajudar als seus pares en la venda de llibres als Encants.

Lluís Calvo (a Calvo Calvo, Lluís (1990): Amades.- Barcelona, Ed. de Nou Art Thor. Col·lecció «Gent nostra», n. 83) fa una biografia una mica més extensa, repartida en els següents apartats:

- Presentació
- Família i infantesa (1890-1900)
- L'embranzida associativa (1905-1915)
- El naixement de les aficions folkloristes (1915-1920)
- La identificació amb la investigació folklòrica (1920-1929)
- La professionalització (1929-1939)
- La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Us la recomano si voleu saber de primera mà mes dades d'aquest il·lustre barceloní. Entre d'altres dades, sabem que va néixer el 23 de juliol de 1890 al barri del Raval de Barcelona, al carrer Peu de la Creu, 15. Fill de Blai Amades i Teresa Gelats, ambdós d'origen humil. Les condicions familiars van aconsellar d'enviar el noi a Bot (Terra Alta), poble natal del pare, on en Joan va restar fins els dos anys.

Va assistir poc temps a l'escola: als nou anys va haver de deixar-la per posar-se a treballar amb els seus pares. Al principi, s'estava amb ells, però als dotze anys ja es va instal·lar als Encants Nous de Sant Antoni, on es va dedicar a la compra-venda de llibres.

Del món dels llibreters de vell, de les compres i vendes, li ve l'afició lectora i hi va aprendre a estimar els llibres. Per això les seves grans obres són fetes amb molta cura, convertint-se en veritables obres de bibliòfil.

A partir del 1905, entra en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i les excursions que organitzaven. Això l'influeix i li permet aprendre sobre llengües, entomologia, grafologia, astronomia i, sobretot, excursionisme i esperantisme.

Cap al 1915 comença a arreplegar cançons i refranys. En aquell moment, la societat catalana viu un moment de transformació accelerada i ell pretén inventariar el màxim de manifestacions populars i tradicionals, amb l'única pretensió recopiladora i esperant que altres estudiosos ho poguessin estudiar i interpretar posteriorment.

Entre 1920 i 1929 la investigació folklòrica que duia a terme rep una embranzida definitiva arrna de dos fets: d'una banda, Rafael Patxot i Jubert, administrador de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, auspicià la Fundació de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), així com l'Estudi de la Masia Catalana i el Llegendari Popular Català, i, de l'altra, la creació a la Universitat de Barcelona de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria (ACAEP), amb els quals Joan Amades hi col·labora estretament.

El 1931 es casa amb Enriqueta Mallofré i en la dècada dels anys 30, bàsicament, consolida el seu renom professional en el camp del folklore i les tradicions.

El 1933 inicia la publicació de la Biblioteca de Tradicions Populars, que acaba tenint 42 volums. Tota una mostra de l'èxit de la iniciativa.
A més, durant sis anys col·labora setmanalment a Ràdio Associació de Catalunya (RAC), on hi fa una xerrada sobre costums populars, tradicions i llegendes dels antics carrers de Barcelona.

Així, el 1935, el Museu Arqueològic, dirigit per Pere Bosch Gimpera, va crear una Secció Etnogràfica, la qual va ser confiada a J. Amades.

Vinculat al moviment etnogràfic català de postguerra, fou nomenat membre de la Sección de Etnografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas -creada en l'IMH- i del Centro de Estudios de Etnología Peninsular (CEEP), fundat el 1947 per substituir l'anterior.

Tota la seva activitat es va estroncar quan el mes de novembre del 1947 va tenir un atac de feridura que li deixà mig cos impossibilitat. Sense consentir que totes aquestes dificultats aturessin els grans projectes editorials que des de feia temps venia preparant, l'any 1950 van aparèixer els seus grans corpus resultat de molts anys de treball: Folklore de Catalunya i Costumari català, que es convertiren en les seves màximes creacions.

Bibliografia

Suposo que deu ser absolutament impossible saber amb exactitud què va escriure Amades. És autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat. Intento fer una aproximació no exhaustiva.

1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
1926 - Vocabulari de la pesca
1929 - Proverbis llegendaris
1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
1931 - Costums populars de Barcelona
1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
1932 - Vocabulari dels pastors
1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
1933 - Popularitats dels números
1933 - El tres i el set, números meravellosos
1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
1934 - Enigmes populars
1934 - Les esposalles, costums i creences
1934 - El naixement, costums i creences
1934 - Refranys dels mesos de l'any
1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
1934 - Els Xiquets de Valls
1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
1935 - Arts i oficis
1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
1935 - Geografia popular
1935 - Justícia popular
1935 - La mort, costums i creences
1935 - Oracioner i refranyer mèdics
1935 - Refranyer barceloní
1935 - La tradició dels llums de ganxo
1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
1936 - Diccionari de la dansa
1936 - Notes d'indumentària
1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
1936 - La tradició dels llums de ganxo
1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
1938 - El diner
1938 - Llibre del temps que fa
1938 - El porró
1938 - Refranys geogràfics
1938 - La rondalla i el proverbi
1947 - Les faules d'Isop
1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
1947 - Poblet, tradicions i llegendes
1947 - Refranyer montserratí
1947 - Refranyer nadalenc
1947 - Xilografies gironines
1948 - La rondalla i el proverbi
1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
1950 - Tradicions de Gràcia
1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
1974 - Els estudiants
1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
1992 - La màgia del nom

Com a obres cabdals de l'autor podem destacar sens dubte el Costumari català (1950, Ed. Salvat), els 42 volums de la Biblioteca de tradicions populars (Ed. Selecta, col·lecció iniciada el 1933) i la col·lecció «Folklore de Catalunya», amb els volums Rondallística, Cançoner i Costums i creences.

Mossèn Antoni M. Griera i Gaja

Antoni Griera i Gaja és una figura controvertida de la lingüística catalana, no només pels seus posicionaments polítics, sinó també per les seves teories lingüístiques i pels mètodes emprats en la recollida de dades i posterior bolcat a les obres. Té afirmacions tan polèmiques com afiliar el basc amb el llatí.

Vull fer un esment especial a l'obra que més ens interessa des del vessant de la paremiologia, el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47), una enciclopèdia en 14 volums amb lèxic dialectal arreplegat de diversos informants per tot el territori de parla catalana (encara que al títol ho redueixi només a Catalunya).

Biografia

Va néixer a Sant Bartomeu del Grau (Osona) el 1887 i va morir a Castellar del Vallès (Vallès Occidental), el 1973.

Amb uns inicis prometedors, i una formació avalada per l'Institut d'Estudis Catalans a Halle i Zurich, va desenvolupar una gran tasca dialectològica i d'arreplega de dades amb informadors per tot el territori català. Ingressa el 1913 a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ser un dels impulsors del "Butlletí de Dialectologia Catalana", Va ser membre adjunt de la Secció Filològica de l'IEC del 1921 al 1928. Entre d'altres tasques, hi va emprendre la publicació de l'Atlas lingüístic de Catalunya (1923-24) i va aplegar de materials dialectals que després va aprofitar per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47).

El 1931 va publicar la Gramàtica històrica del català antic, no gaire rigorosa. Després de la guerra civil espanyola (1936-39) va ser professor de la Universitat i del seminari de Barcelona i es va establr a Sant Cugat del Vallès, on amb ajudes oficials del règim va fundar un Institut de Cultura Romànica, a través del qual va continuar les publicacions de l'Atlas i del Tresor i un "Boletín de Dialectología Española", de tema bàsicament català. En aquesta època se'l vincula amb la Falange.

El 1932 va trencar les relacions amb l'IEC i des d'aleshores sempre va mantenir una actitud hostil envers la seva obra i els seus membres.

Bibliografia

Però no es pot pas oblidar que té una obra ingent i una documentació especialitzada molt valuosa, a la qual hom ha d'acostar-s'hi amb prudència, però amb la seguretat que hi trobarà coses interessants i sorprenents.

1914 - "El nom dels vents en català". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. II. Pàg. 74-96.
"Terminologia dels ormeigs de pescar dels rius i costes de Catalunya". Wörter uns Sachen, vol. VIII, Pàg. 97.103
1916 - "La calaixera de Mn. Alcover". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. IV.
1919 - "Foc, focs". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. VII. Pàg. 80-88.
1923a - "El jou, l'arada i el llaurar". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
1923b - "El nom dels peixos". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
1926 - Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona.
1928 - "Feines i costums que desapareixen". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVI. Pàg. 1-39.
1929 - "Tríptic. La naixença, les esposalles, la mort". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVII. Pàg. 79-135
1930 - "Litúrgia popular". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII. Pàg. 1-98.
1933a - La casa catalana. Barcelona: Edicions Polígrafa ─ Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XX. Pàg. 13-329.
1933b - "Litúrgia popular". Barcelona: "Catalunya Social", any XII.
1934 - "La vida pagesa i el mes de gener". Barcelona: "Catalunya Social".
1935 - Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. En XIV volums. Barcelona: Edicions Polígrafa. Editat entre 1935-1947. Segona edició (1966).
1949 - "Fènyer el pa, amasar el pan". París (França): "Melanges de Filologie et Litterature medievale".
1965 - Gramàtica històrica catalana.
1967 - Litúrgia popular. Sant Cugat del Vallès: Biblioteca filològica-històrica.

El Tresor

Ens interessa com a obra lexicogràfica i pels continguts paremiològics que atesora. Són 14 volums amb entrades de qualitat i volum ben desigual.

Les informacions que conté el Tresor de la llengua són més aviat minses. Generalment només conté l'entrada i una breu definició, però sense categoria gramàtical, transcripció fonètica ni informacions dialectals clares. No se sap ben bé quan un terme és d'ús general o restringit a un àmbit territorial determinat.

Se li critica que, amb els mitjans i col·laboradors de què va disposar durant la seva estada a l'Institut d'Estudis Catalans, produís una obra tan poc acurada i completa.

Crítica

Com deia, la crítica no el deixa gens ben parat. Per exemple, veieu que n'opinaven de la seva obra Joan Coromines («De les equivocacions de Badia són responsables sovint les aberracions més greus del seu mestre A. Griera») o Carles Riba («Sigui prudent amb les publicacions de l’I.E.C.: dissortadament hi ha molta barreja. Les coses de Mn. Griera són dolentes; les de Montoliu, barroeres i fantasioses; les de Barnils, Casacuberta, Moll, Coromines, i, no cal dir, Fabra, bones de tot fiar»).

L'obra de Griera no és gaire valorada, en general, sobretot per les afirmacions dels seus darrers estudis, els resultats més aviat mediocres del Tresor, la metodologia emprada en els qüestionaris i tria de localitats de l'Atlas i les seves teories sobre la filiació i origen del català. Bona mostra en tenim en les notes biogràfiques i crítiques vesades, per exemple, per Joan Coromines, i la fitxa que resta a l'Institut d'Estudis Catalans del seu perfil com a integrant de la Secció Filològica de l'IEC.

Cels Gomis i Mestre

Continuem desempolsant els noms més destacats de la paremiologia catalana de finals del s. XIX i primers del s. XX, d'aquells folkloristes i excursionistes que van vetllar i que van possibilitar que el llegat de la cultura tradicional i popular, bàsicament de transmissió oral, no es perdés.

Cels Gomis té una vasta obra, producte de les obligacions que li imposava la seva professió d'enginyer de moure's per tot el territori. Ha deixat una extensa obra folklòrica, tècnica i política.

Per la vàlua, especialització i rigorositat destaquen obres com ara La lluna segons lo poble (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) o La bruixa catalana (1910).

El seu nét, Cels Gomis Serdañons, ha furgat en els arxius de l'avi per revisar i reeditar algunes obres inèdites o inacabades. Mercès a aquesta dedicació han pogut veure la llum diverses obres de cabdal importància paremiològica.

Biografia

Nascut a Reus el 6 de gener de 1841, la seva família es va traslladar a Madrid, on va estudiar. Abans d’acabar la carrera d´enginyer de camins, el 1862, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va treballar construint bona part de les carreteres d'Espanya d'aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar.

El 30 de març de 1874 es va casar amb Dolores Perales, natural de Madrid, amb qui tingué set fills. A partir de 1893 residí a Barcelona. El 1908, s’ocupa d’un projecte per portar aigua a Barcelona des d’Esparraguera. Fent els estudis preliminars per a aquesta obra, va patir una greu caiguda que li comportà la pèrdua del braç esquerre. Va morir el 13 de juny de 1915.

La personalitat de Cels Gomis i Mestre és enormement rica pel que fa a la diversitat de camps d'actuació –professional, política, estudis folklòrics, divulgació científica…–, però també per la intensitat amb què s'ocupà en les diferents tasques.

Bibliografia

Intento esmentar, tant les edicions originals, publicades en vida de l'autor, com les revisions posteriors que devem a la dedicació del seu nét.

Només tinc en compte les obres que s'adscriuen en l'àmbit de la paremiologia i el folklore popular i no pas les obres especialitzades o de caire polític que també va escriure l'autor.

És molt diversa l'envergadura de les diferents obres esmentades, atès que hi ha tant les obres completes com articles apareguts en diferents butlletins de les agrupacions excursionistes de les quals formà part.

1884a - Lo llamp y'ls temporals. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. I
1884b - La lluna segons lo poble. Publicacions de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), vol. IV, 3a. edició (Barcelona, 1912) ─ Barcelona: Ed. Alta fulla. Col·lecció «El calaix de sota».
1884c - "Lliteratura oral catalana". «L'Avens», 1884, pàg. 244-250. ─ Nova edició corregida i augmentada: "Folklore català", «Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa», 1912, pàg. 82-89, 174-179, 191-195 i 206-210.
1887 - "Costums empurdanesas: dinars de morts, honras grassas". Article dins "Miscelánea Folk-lórica" (1887), de la Secció de Folklore de l'Associació d'Excursions Catalana, vol. IV ─ Segona edició (1981): Barcelona: José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Arxiu de tradicions populars», núm. 11.
1888 - Meteorologia i agricultura populars. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. V. ─ Reedició augmentada: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1998). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 3.
1890a - "Tradicions de Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), 1890, pàg. 220-226.
1890b - "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), XII, 1890, pàg. 203-219.
1891 - Botànica popular. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. VI. ─ Nova edició ampliada i modificada (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes. Barcelona: Montblanc-Martín-Centre Excursionista de Catalunya.
1892 - "Tradicions fabarolas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1892, pàg. 59-63.
1893 - "El triai (festa popular olotina)". «L'Avens», 1893, pàg. 280-282.
1894 - "De com se formà l'Estany de las Presas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1894, pàg. 258-260.
1895a - "La invenció de la fanga y dels arpells". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 168-169.
1895b - "Gnomos y follets". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 223-226.
1896a - "L'arpa de Davit". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1896, pàg. 192.
1896b - "Origen d'un modisme ampurdanès". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1896, pàg. 234-235.
1897 - "Follies particulars de Fraga, de Mequinença y de Tortosa". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1897, pàg. 112-115.
1900 - Rudimentos de agricultura española.
1901a - "Literatura oral catalana". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1901, pàg. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.
1901b - "Literatura catalana. Ditxos topichs". Barcelona: Tip. "L'Avenç". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), vol. 11è, any XI, núm. 72, pàg. 12.
1904 - "Un dijous a St. Esteve de Bas". «Catalunya», febrer de 1904, pàg. LXVII-LXXV. ─ Nova edició: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1915, pàg. 74-83.
1910a - Zoologia popular catalana. Barcelona: Biblioteca folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
1910b - La bruixa catalana. ─ Editada pòstumament: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1987). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 1.

Alguns reculls de frases fetes

Quan em vaig plantejar de començar a compartir materials paremiològics sabia que l'apartat de frases fetes i dites populars estava prou ben cobert, amb magnífics diccionaris i reculls en paper i per l'accés a un fum de dites a través de paraules clau en la consulta de diccionaris en línia.

Així, per a trobar determinades dites i frases fetes en català a la xarxa, només heu de consultar qualsevol d'aquests diccionaris (o tots ells):

- Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans.
- Diccionari general de la llengua catalana, d'Enciclopèdia Catalana.
- Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

Mireu per exemple, en cada un d'ells, les expressions referides a la boca: al GDLC, al DIEC
i al DCVB, del qual us reprodueixo l'apartat de locucions i refranys, perquè no hi ha enllaç per mostrar els resultats:

Loc.—a) Estar amb la boca oberta: estar bocabadat o esser curt d'enteniment.—aa) Llevar-se el mos de la boca per donar-lo a algú: privar-se del menjar per alimentar un altre.—b) Ferir-se de la boca: menjar menys del que el cos demana, per falta de recursos (Empordà).—bb) Menjar més amb els ulls que amb la boca: esser molt remirat en la netedat i puresa del menjar (Cat.).—c) Badar primer la boca que els ulls: tenir gana de menjar tot seguit que un es desperta; es diu principalment dels infants.—cc) Badar sa boca an es vent: quedar desposseït del que es tenia o que s'esperava tenir (Mallorca).—d) Tenir mala boca: sentir mal gust en menjar, per causa patològica (Mallorca, Menorca).—dd) Omplir-se la boca d'aigua, o fer-se la boca aigua, o créixer la saliva a la boca: sentir desig molt intens de menjar o beure una cosa molt agradable al gust.—e) Fer sa boca dolça a algú: donar-li coses dolces;—met., afalagar lo amb paraules agradables (Mall.).—ee) Fer boca a algú: fer-li gana d'una cosa, induir-lo a fer o pendre una cosa presentant-l'hi com a molt bona (Mall.). Arribaren a empenyar el Vicari y tot, per fer fer boca an en Jordi, Penya Mos. iii, 25.—f) Deixar bona boca: deixar una impressió agradable (Mallorca, Menorca).—ff) No tenir boca: esser molt callat o no queixar-se mai.—g) Parlar boca a boca: parlar directament. Lo amat meu Moyses, al qual yo parle boca a boca, Villena Vita Chr., c. 194.—gg) Parlar amb tota la boca: parlar amb la força que dóna la consciència de la pròpia raó (Cat.).—h) Fer boques d'alguna cosa: avanar-se'n (Cat.).—hh) Vent de boca: promeses vanes (Cat.).—i) Fer de la boca cul: desdir-se o no complir la paraula donada.—ii) Boca què vols, cor què desitges: amb completa satisfacció de tots els desigs i amb totes les comoditats imaginables.—j) Paraules que tornen a la boca: paraules imprudents, que després de dites donen disgusts (Empordà).—jj) Omplir-se la boca, o fer-se la boca gran, o no tenir més boca, parlant d'algú: extremar-ne les lloances.—k) Posar els dits a la boca d'algú: provocar-lo a parlar.—kk) No dir «aquesta boca és meva»: no dir res d'allò que s'hauria de dir o que algú espera que es diga.—l) No tenir boca per parlar o per contestar: estar en gran confusió o vergonya, no saber què dir.—ll) Tenir boca i no parlar: esser molt pacient, no queixar-se mai, encara que hi haja motiu (Mallorca).—m) Escalfar-se de boca: parlar irritadament, amb paraules descompostes (Cat., Val.).—mm) A boca plena (ant. també boca oberta): públicament, en veu alta i sense amagar-se'n. Sapiatz quels ditz tractadors dixeren et dien, boca oberta et per tot cert, que Pisa..., doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 543). Sensuraven y a boca plena maltrataven los Rts. Pres., Entrev. Eyv. 88 (any 1677).—n) Badar un pam de boca, o quedar amb la boca badada: estar o quedar molt admirat, sorprès d'una cosa inesperada.—nn) Tenir la boca per mesura: tenir facultat per demanar i obtenir qualsevol cosa. Lo que es per espay, de terrats en amunt, la boca per mesura, Pons Auca 21.—o) No tenir boca per negar res, o per dir no: esser massa condescendent, no esser capaç de negar res.—oo) Rentar-se'n la boca: parlar públicament de coses que redunden en alabança pròpia (Empordà).—p) Respirar per boca d'altri: repetir el que un altre ha dit, o adoptar servilment l'opinió d'altri.—pp) Boca de sól·lera: posició dels llavis per beure, que consisteix a alçar-los de davant fent com un rotlo i deixant enmig un forat per on passa l'aigua (Campos).—q) Estar a boca de súl·lera: estar a la vetla, espiant o esperant un moment oportú (Menorca).—qq) A boca de nit (Cat.), o a boca de fosc, o a boca-fosc (Cat.), o a boca de sól·lera (Mallorca): a entrada de fosc, quan el sol s'acaba de pondre i s'estén la fosca de la nit. Era ja a boca de fosch, Oller Pil. Pr. 149. Sortirem de Miravet a boca-fosch, Mem. Assoc. Excurs. viii, 321. Horabaixet se vest de metge..., a boca de sól·lera surt des matar, Alcover Rond. x, 57. Boca de fosca arribà a Son Ginebró, Pons Llar 88.—r) Buscar la boca a algú: insultar-lo i provocar-lo (Aladern Dicc.).—rr) Treure de la boca una cosa a algú: dir una cosa en el moment que l'altre anava a dir-la.—s) Tapar la boca: aturar la maledicència o el parlar d'algú. Que pensa tapar la boca a la gent, Proc. Olives 594.—ss) Tenir boca d'ase: no esser delicat en el menjar (Cat.).
Refr.—a) «Boca que no parla, Déu no la ou» (Empordà, Val., Mall., Men.); «Boca que no parla, Déu no la sent» (Camp de Tarr.).—b) «Per la boca s'escalfa el forn» (Cat., Mall.); «Una dona em digué al Born: per la boca escalfo el forn» (Barc.); «Els vells i els forns, per la boca s'encalenteixen» (Mall.). Ho diuen referint-se a la necessitat de menjar.—c) «La boca no admet raons» (Cat.); «La boca no vol noves» (Cat.).—d) «Qui dues boques besa, convé que la una li puda». Be es ver l'eximpli, que qui dues boques besa, cové que la una li puda, Metge Somni iii.—e) «Qui no té diners en bossa, tenga mel en boca» (Marroig Refr.).—f) «Si vols tenir el cor d'un brau, no donis a la boca frau» (Manresa).—g) «Boca que menja fel, no pot escopir mel» (Cat.).—h) «Antes d'obrir sa boca, ja li han vist ses dents»: ho diuen dels indiscrets, que no saben dissimular les coses que haurien de dissimular (Men.).—i) «En boca de discret, lo públic és secret» (Cat., Men.).—j) «En la boca del mentirós, lo cert es fa dubtós» (Val.).—l) «Per la boca mor el peix»: vol dir que la indiscreció en el parlar és causa de perdició.—m) «A boca tancada, no hi entren mosques»; «Boca closa no hi entren mosquits» (Empordà); «Qui tanca la boca, no ensenya les dents»; «Boca muda, mai fou abatuda» (Manresa); «Boca muda, mai és retuda» (Men.).—n) «Qui té boca, s'equivoca; i qui té nas, se moca» (Cat., Val.).—o) «Lo que la boca erra, la bossa ho paga» (Val.).—p) «No hi ha prou estopes per a tapar males boques» (Empordà).
Fon.: bókə (pir-or., Olot, Rupit, Vic, Torelló, Barc., Tarr., Mall., Men., Eiv.); bókɛ (Gir., Sort, Tremp, Balaguer, Ponts, Artesa, Gandesa, Maó, Eivissa); bókɔ (Pobla de S., Perles, Solsona); bóke (Organyà, Fraga, Selva del C., Sineu); bóka (Tamarit, Tortosa, Calasseit, Maestr., Cast., Val., Al., Gandia, Pego); bóсə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).

En paper hi ha també molt bons diccionaris. Destaca la col·lecció «Diccionaris el Cangur», d'Edicions 62, de les quals destaco especialment:

- Joana Raspall i Joan Martí (1995): Diccionari de locucions. Núm. 173.
- Joana Raspall i Joan Martí (1996): Diccionari de frases fetes. Núm. 196.
- Joan Abril Español (1996): Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català. Núm. 213.
- Susanna Rodríguez-Vida (1997): Diccionari temàtic de modismes. Núm. 207.
- Joaquim Pomares (1997): Diccionari del català popular i d'argot. Núm. 251.

D'Enciclopèdia Catalana, a banda de la informació que puguem trobar als diferents diccionaris bilingües o al Gran diccionari de la llengua catalana en paper, també hi ha el Diccionari de frases fetes, refranys i locucions (2000), amb l'equivalència en castellà.

Uns clàssics que no podem obviar:

- Josep Balbastre i Ferrer (1977): Nou recull de modismes i frases fetes català-castellà / castellà-català, publicat per Ed. Pòrtic.
- Sever Perramon (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana, publicat per Ed. Millà (Barcelona).

I com a obra diferent i novedosa, no em puc estar de fer esment de l'obra de M. Teresa Espinal:

- M. Teresa Espinal (2004): Diccionari de sinònims de frases fetes. Barcelona-València: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions - Publicacions de la Universitat de València - Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

És un diccionari conceptual de sinònims de frases fetes que va acompanyat d'un CD-ROM que en facilita la consulta. A partir de conceptes proporciona informació gramatical i lingüística referida a frases fetes de naturalesa gramatical diversa.

Bé, ara que hem fet un repàs de les principals obres de consulta, podem entrar una mica més en detall i repassar els noms propis més importants de la paremiologia catalana.